Doblers

LA PROPOSTA DELS PEATGES PER A L’ÚS DE LES AUTOPISTES I AUTOVIES POSA DE MANIFEST LA INVIABILITAT FINANCERA D’AQUESTES INFRAESTRUCTURES

General, , , , , ,

L’autopista de Campos es mostra, una vegada més, com un engolidor de recursos financers i un monument faraònic a un passat que no tornarà i que ja passa factura.

Encara no inaugurada, l’autopista de Campos comença a naufragar financerament. L’anunci del govern d’Espanya de taxar amb cinc cèntims d’euro per quilòmetre l’ús de les autopistes i autovies posa de manifest la inviabilitat econòmica d’aquestes infraestructures. Espanya, cinquanta-dosè país del món en extensió, té la tercera xarxa d’autopistes més extensa, només per darrera la dels EUA i la Xina. I ara descobreix amb horror que no pot pagar-les. Mallorca, la segona societat més motoritzada del planeta, hauria de frenar abans que fos massa tard i renunciar a uns “convenis de carreteres” que són un càncer financer, territorial i ambiental i impulsar, mentre li quedin recursos, plans per a una mobilitat pública, suficient, solidària, austera i sostenible.

Una vegada més, els fets ens donen la raó i posen de manifest que el Consell de Mallorca ha compromès greument el futur financer dels mallorquins en optar per unes infraestructures sobredimensionades i capricioses (autopista de Campos, retirada del peatge al túnel de Sóller) que no pot assumir.

  1. S’ha demostrat que l’autopista de Campos no la paga “Madrid” sinó els mallorquins. I que el Consell de MÉS-PSOE-Podem, presidit per Miquel Ensenyat, mentí quan assegurà que es pagava amb diners procedents del Conveni de carreteres. Ja s’ha demostrat que en els darrers anys ni un cèntim d’aquest conveni ha estat inclòs en els pressuposts de l’Estat, i que ni un euro no ha estat transferit per aquest concepte a un Consell que ara intenta desesperadament renegociar-lo i prorrogar-lo per cobrir el forat que deixarà l’autopista de Campos en les arques públiques.
  2. Les “carreteres” no les paga un “Madrid” eteri sinó el poble amb els seus imposts. De fet, a Mallorca ja es paguen peatges. El cas més clar és el “peatge a l’ombra” de la carretera de Manacor, un “peatge” que ha muliplicat per tres els costos inicials d’una obra que pagam caríssima tots els mallorquins, anem o no amb cotxe.
  3. El malbaratament de recursos públics del Consell de Mallorca a major glòria de l’automòbil ha tengut un altre avenc amb el demagògic rescat del túnel de Sóller que pagarem tots els mallorquins, anem o no en cotxe.
  4. L’anunci del Govern espanyol de cobrar un “peatge” (una taxa, en realitat) de 5 cèntims per cada quilòmetre recorregut posa de manifest la insostenibilitat financera del model de transport fonamentat en el predomini absolut del cotxe privat. L’estat no pot assumir el cost de mantenir unes infraestructures sobredimensionades. Espanya, que és el 52è país del món en extensió, té la tercera xarxa d’autopistes més extensa del món, només per darrera la Xina i els Estats Units. Les Balears, pel seu compte, són la societat més motoritzada del món. Tot i les reduïdes dimensions del nostre territori, els Balears som el segon país del món en cotxes per cada mil habitants (el primer, si obviam el Estats Units, nació de talla continental).
  5. La desmesura de la xarxa d’autopistes espanyola i balear, i la motorització obligatòria de la nostra societat, han estat impulsades a costa d’inversions públiques i concessions a les grans empreses constructores que són l’autèntic poder econòmic espanyol, un poder -com s’ha vist a cop d’escàndols- parasitari de l’estat.
  6. Aquest model, per afegitó, ha fet que a partir dels anys vuitanta del segle passat a Espanya, i molt singularment a les Balears, s’instauràs un model de “ciutat difusa”, dispersa pel territori, destructora de l’espai rural, impulsora de l’especulació urbanística i el “pelotazo” i malbaratadora de recursos. En el cas de Mallorca i de les Balears, ni el Consell ni el Govern no han fet res per protegir els espais rurals de la urbanització dispersa i els usos abusius, ans al contrari: els han afavorit descaradament desprotegint el sòl rústic i permetent-hi la construccióde milers de residències, sufragant autopistes i carreteres i impulsant la instal·lació d’activitat no agràries de tota mena a la ruralia (la darrera, el boom de parcs solars sobre conradissos i garrigues de gran valor agroecològic).
  7. Ara se comprova que aquest model de ciutat, i les infrastructures que la fan possible (autovies, autopistes etc.), no només són insostenibles ambientalment sinó que són econòmicament inviables. L’Estat, incapaç de mantenir la teranyina d’asfalt i formigó que ha creat, se retirarà progressivament en favor de “concessionàries” que, a la manera de nous senyors feudals, cobraran “peatges” i altres “exaccions” per obtenir nous beneficis del “manteniment” d’unes infrastructures costosíssimes i inviables.
  8. Amb l’anunci del govern espanyol de la proposta de cobrament d’un peatge per l’ús de les autopistes se comprova que el cost de construcció només és una part del cost d’una via ràpida de gran capacitat. Després de la construcció, que pagam amb els imposts de tots, ve la despesa de manteniment; i aquesta és inassumible.
  9. L’única alternativa viable al cul-de-sac financer a què quatre dècades de malbaratament de recursos ens ha abocat  era donar un fort impuls al transport públic i col·lectiu, però el triumvirat de PSOE-PODEM-MÉS al Consell i al Govern de les Illes Balears ha insistit i insisteix encara avui a demanar un nou conveni de carreteres i a reclamar fantasmagòrics “deutes” a Madrid  per estendre encara  més l’asfalt. Mentrestant, s’han negat a impulsar el conveni de mobilitat sostenible que en diverses ocasions hem reclamat en solitari davant les burles del pacte asfaltador de Mallorca. 
  10. Al llarg de les primeres dues dècades d’aquest segle (1999- 2023) hi haurà hagut quatre legislatures de govern progressista (setze anys), i només dues de “conservadores” (vuit anys). Per tant, al llarg d’un quart de segle haurem tengut el doble de temps de “pactes de progrés” que de governs del Partit Popular. Doncs bé. Des de 2003 no s’ha recuperat ni un sol metre de via de ferrocarril ( a excepció del metro de la universitat) mentre es multiplicaven les autopistes i carreteres desdoblades que ara es revelen impossibles de mantenir.

Fetes aquestes consideracions cal establir que:

  • Algú ha de pagar el manteniment de les autopistes. I sembla més just que el pagui qui les usa que no qui no les fa servir. En cas contrari, entre tots pagam l’inassumible manteniment d’aquests ingents monstres d’asfalt i formigó (ho repetim: els més grans del món en proporció a la superfície i els habitants del país), tent si els fem servir com si no. En cas de no voler assumir aquest fet evident (algú ha de pagar les autopistes), caldria procedir al seu desmantellament, reforestació o reconversió.
  • El fet de  construir i mantenir una xarxa d’autopistes tan sobredimensionada (recordem-ho: la més gran del món de llarg en proporció) té un cost d’oportunitat enorme. Tot el diner que es destina a l’asfalt no va a cobrir altres necessitats, força més urgents que córrer a 120 per hora.
  • Recordem que fa anys que el Consell va desmantellant els serveis i les brigades de manteniment (els antics caminers) que heretà de la diputació provincial i desvia aquesta tasca a empreses privades. Una externalització de calaix que no lleva costos a la institució però reparteix beneficis entre el capital asfaltador.
  • Són molts els mallorquins que, per la manca d’inversió pública en transport col·lectiu es veuen forçats a agafar necessàriament una autopista que no té ni tan sols l’alternativa d’una carretera convencional. Entre Palma i Manacor, entre Llucmajor i s’Arenal o entre Campos i Llucmajor els usuaris no tenen alternativa a l’autopista, l’autovia o la carretera desdoblada que els han imposat des del poder i que, ara o en el futur, hauran de pagar obligatòriament per poder moure’s. La injustícia tràgica de veure’s atrapats per unes construccions desmesurades i sense alternativa comença a fer-se evident.
  • L’extensió de les autopistes ha fet possible convertir Mallorca en un suburbi de Palma. Ara se comprova que el model urbanístic de l’illa és inassumible. I no només ambientalment: és inassumible econòmicament. Ha arribat el moment de reduir, de desinvertir i de decréixer. I cal ser conscients de dos fets: aquest procés serà inevitable i serà dolorós.
  • Cal ser conscients que en el futur immediat hi haurà menys mobilitat: ja no hi haurà pus mai més cotxes per a tothom. Les xifres al respecte són ben clares. Tot i l’esforç ingent de finançament públic del sector automobilístic (plans Renove, construcció d’autovies i aparcaments, etc.), el zènit de matriculacions de vehicles nous a les Illes Balears va tenir lloc en un any tan llunyà com el 2001 (Font: DGT). El zènit de la civilització del cotxe ha quedat enrere i el peak de vendes de cotxes ja forma part del passat tant a Espanya com a Europa i als països de l’OCDE. El cotxe ja és el passat, no té cap sentit abocar-hi més recursos ni sacrificar-li més espai.
  • El peak oil (això és, el punt màxim de la campana d’extracció de petroli abans de l’inici de la decadència i l’exhauriment pràctic d’aquest combustible) també ja ha quedat enrere. Segons la petroliera BP va ser fa dos anys: el món mai no tornarà a consumir tant de petroli com el 2019.
  • La decadència imparable de l’automòbil privat es fa evident en fets com l’anunci del govern conservador del Regne Unit que es prohibirà la fabricació d’automòbils de gasolina o gas-oil a partir de 2030. Cal ser conscients que això significa la progressiva desaparició del cotxe com a vehicle hegemònic i massiu: per raons de l’escassetat dels materials que requereixen, mai no es podran fabricar prou cotxes elèctrics per substituir els de combustió.
  • Això significa que no podrem continuar visquent com en els darrers trenta anys, a cavall de l’autopista, entre la residència a la part forana i el treball a la ciutat. 
  • El peatge, per tant, encarirà la mobilitat i el transport, i això significarà també que el transportista repercutirà el cost de l’asfalt en el preu de les cireres. El peatge posarà de manifest que el tren no era tan car: el que ha passat fins ara és que l’automòbil, i les infraestructures que el fan possible, estaven molt subvencionats.
  • No cal dir que el procés de retorn a una societat amb menys mobilitat serà dolorós i no estarà mancat de tensions. Ho faran més difícil la general desinformació, els mites sobre les solucions tecno-màgiques i la covardia dels partits polítics i els governs a l’hora d’encarar la realitat i dir la veritat a la ciutadania.En aquest context de desinformació, demagògia, creixent desigualtat i repartiment gens equitatiu dels costos de la caiguda, les opcions feixistes o populistes, alimentades pels mites de la societat de consum, tendran la seva gran oportunitat.
  • Per això, cal considerar que la pèrdua de mobilitat pot (podria) no ser tan perjudicial per a les classes populars si la societat assumís clarament que cal relocalitzar residències, activitats i serveis i impulsar decididament el transport públic i col·lectiu.
  •  Però en un context, inevitable, de recursos econòmics minvants qualsevol nova inversió (en línies de ferrocarril o en millora de les d’autocar) serà extraordinàriament difícil. Invertir en el que realment necessitam significarà necessàriament desinvertir en carreteres i aparcaments;  no malbaratar en electrolineres per a rics amb els doblers del poble; estalviar-nos fantasies hidrogenades i, possiblement, clausurar,  tancar i desballestar literalment autopistes, desdoblaments i pistes d’aeroclub i d’aeroport.Un govern autènticament conscient del futur immediat es plantejaria propostes com la que segueix: clausurar les autopistes, destinar-ne dos terços de la superfície a parcs solars i, sobre l’altre terç (si encara ho podem pagar) posar-hi una línia de tren o d’autocars. Els automòbils particulars podran circular sobre les vies de servei que, a 80 km per hora i amb els cotxes que encara circularan, quedaran sobredimensionades.

Un apunt final d’alerta als “ecologistes”. Alerta a dir “qui contamina paga”! És un mal argument per a un treballador autònom de la part forana o de la  perifèria periurbana que necessita la furgoneta per guanyar-se el pa avui. Impostos indiscriminats sobre el combustible, o peatges que no considerin principis d’equitat, poden donar ales a l’extrema dreta. A França, país de tradicions revolucionàries, potser el transportista de la perifèria de províncies s’uniria als Gilets jaunes. Aquí, de moment, seria probable que s’unís a les files d’una dreta extrema i una extrema dreta cada vegada més desacomplexades i obertament negacionistes. Davant això, expressions buides del marketing progressista com “transició digital i ecològica” es manifestaran cada dia més impotents i més contraproduents alhora. Ser revolucionari és dir la veritat. I viceversa.

Plataforma antiautopista. Nota de premsa.                  7 maig de 2021

Comparteix: