La pandèmia de la COVID-19 configura un escenari absolutament diferent a aquell que va determinar a l’Administració a dur a terme el projecte de l’autopista Llucmajor-Campos, que ja era del tot qüestionable en circumstàncies normals. La construcció d’infraestructures que destrueixen l’entorn i superen la capacitat de càrrega d’un territori insular limitat no té cap sentit.
Totes les prediccions van en el sentit que es produirà una inflexió substancial en el creixement experimentat fins ara en el sector turístic i residencial i, per tant, en el volum de la circulació amb vehicle privat motoritzat per les carreteres de Mallorca, que haurien estat els elements determinants segons l’administració per a posar en marxa aquest projecte.
És clar que les prioritats han canviat i canviaran de manera substancial, i és de polítics intel·ligents -volem creure que els tenim- modificar els seus plans d’acord amb la realitat de cada moment.
La dependència absoluta del monocultiu turístic ens porta a un escenari ple d’incerteses. La funció dels polítics és, si no avançar-se a la realitat, almenys ajustar les seves actuacions a aquesta.
El que es preveu i la pròpia realitat que estem començant a viure apunta en el sentit que el monocultiu turístic és una opció completament equivocada, i per això és necessari començar a diversificar l’activitat econòmica de les nostres illes. Per això seria absurd i incomprensible que, a la vista d’aquestes noves circumstàncies, el Consell de Mallorca no reconsiderés el seu projecte de construcció d’aquesta autopista.
Així doncs, considerem que el mateix ha de modificar-se, en el sentit de paralitzar-lo, sense avançar ni un pam més en la destrossa que ja s’ha fet i que tristament quedarà com a testimoniatge d’una política cega i vassalla del monocultiu turístic.
S’hauran perdut milers d’hectàrees de terra fèrtil, enterrades sota milers de tones de residus contaminants, i això ens ha de fer recapacitar sobre qüestions com la inexistent autosuficiència alimentària de les nostres illes, tan íntimament lligada a l’abandó del sector primari en benefici d’un sector terciari que s’ha demostrat extremadament fràgil.
A tot això s’uneix l’emergència social que ja ha irromput i que no farà més que aguditzar-se a mesura que la fallida d’un sistema exclusivament centrat en el sector serveis tingui lloc, per la qual cosa les inversions hauran de reorientar-se per complet.
Per tot això, tot el que no s’hagi gastat en projectes tan inútils i innecessaris com el de l’autopista Llucmajor-Campos haurà de dedicar-se a l’emergència social que ens ve damunt. En conseqüència, resulta ineludible aturar les obres, i fins on sigui possible retrotreure-les sense cap consum més de territori, i dedicar tots aquests recursos a la preocupant situació que tenim a les portes, amb la prioritat d’atendre les necessitats dels sectors socials més desfavorits.